No és agradable haver de parlar de persones
que de forma inesperada ens han deixat, quan tots comptàvem que encara no
tocava. Però és de justícia fer-ho. Per això ara hem de fer esment de dos
bocairentins que, sense proposar-s’ho, han
marcat una fita i un camí a seguir pel qual moltes persones ja transiten,
potser sense ni conéixer-los.
Primer va ser Vicent Casanova qui ens va deixar a les darreries del mes de
febrer. Vicent Casanova era, és, un referent per a l’arqueologia a Bocairent.
Persona autodidacta, al seu interés, esforç i vehemència es deu, en bona part,
que el jaciment de la cova de la Sarsa de Bocairent s’haja valorat en la seua
justa mesura i s’hi hagen realitzat diferents i fructíferes investigacions. Són
de destacar les seus col·laboracions amb el Servei d’Investigació Arqueològica
de la Diputació de València i ha estat l’ànima del Museu de Prehistòria de
Bocairent que porta el seu nom. En el record de visitants, adults i menuts,
queda l’entusiasme que posava en les seues explicacions i com mostrava les
reproduccions que havia fet de peces de ceràmica, utilitzant les tècniques de
fabricació de les que s’havien trobat als jaciments de Bocairent.
El 9 de març la notícia de la mort de Joan Martínez va córrer com un llamp
deixant-nos tothom incrèdul. Però era veritat. La imatge de Joan, més pública
per la seua activitat, sempre amb la seua dolçaina, al costat dels tabaleters Colomina i Quino, la vam portar –i
la portem- impresa des d’aleshores permanentment al nostre cervell.
Era a finals dels anys 1970, quan a Bocairent
es deia que estaven en perill les danses, perquè el dolçainer de sempre, el
músic Antonio Calatayud -el “tio Putxero”-, una altra institució a Bocairent,
es trobava major i les danses, a més de passacarrers i altres actes podien
desaparéixer. No es trobava ningú que es llançara o que aprenguera a tocar la
xirimita. Però va aparéixer un músic jovenet de la Unió que tocava l’oboè que ràpidament
va dependre i en molt poc de temps deixava tot el món bocabadat pel domini de
l’instrument que tothom considerava com menor.
Joan i la seua dolçaina es van fer
omnipresents: incansable, no sols no es va perdre cap acte dels que utilitzaven
la dolçaina per a fer l’acompanyament musical, sinó que els va enriquir i
perfeccionar tècnicament. I de l’admiració pel ”tocaor“ de la dolçaina van
nàixer l’interés de xics i xiques per dependre a tocar l’instrument, i d’ací es
va passar a les colles, a les escoles de dolçaina, a incorporar-la a
composicions musicals. I Joan es converteix en director de grups de dolçaina,
en professor, en referent... En la
memòria ens queda el repte que posava a les balladores i balladors de les
danses de Bocairent, a les festes de Sant Agusti, per veure si eren capaços de
ballar al seu so durant quasi quinze minuts.
Joan gràcies per la teua dedicació a la
dignificació de la música nostra, des de l’IEVA el nostre agraïment i
reconeixement
Descansen en pau.
La Vall d’Albaida, 10 de març de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada