dimecres, 12 de març del 2014

Vicent Casanova i Joan Martínez: dos grans hòmens ens han deixat



No és agradable haver de parlar de persones que de forma inesperada ens han deixat, quan tots comptàvem que encara no tocava. Però és de justícia fer-ho. Per això ara hem de fer esment de dos bocairentins que, sense proposar-s’ho, han  marcat una fita i un camí a seguir pel qual moltes persones ja transiten, potser sense ni conéixer-los.

Primer va ser Vicent Casanova qui ens va deixar a les darreries del mes de febrer. Vicent Casanova era, és, un referent per a l’arqueologia a Bocairent. Persona autodidacta, al seu interés, esforç i vehemència es deu, en bona part, que el jaciment de la cova de la Sarsa de Bocairent s’haja valorat en la seua justa mesura i s’hi hagen realitzat diferents i fructíferes investigacions. Són de destacar les seus col·laboracions amb el Servei d’Investigació Arqueològica de la Diputació de València i ha estat l’ànima del Museu de Prehistòria de Bocairent que porta el seu nom. En el record de visitants, adults i menuts, queda l’entusiasme que posava en les seues explicacions i com mostrava les reproduccions que havia fet de peces de ceràmica, utilitzant les tècniques de fabricació de les que s’havien trobat als jaciments de Bocairent.

El 9 de març la notícia de la mort de Joan Martínez va córrer com un llamp deixant-nos tothom incrèdul. Però era veritat. La imatge de Joan, més pública per la seua activitat, sempre amb la seua dolçaina, al costat dels  tabaleters Colomina i Quino, la vam portar –i la portem- impresa des d’aleshores permanentment al nostre cervell.

Era a finals dels anys 1970, quan a Bocairent es deia que estaven en perill les danses, perquè el dolçainer de sempre, el músic Antonio Calatayud -el “tio Putxero”-, una altra institució a Bocairent, es trobava major i les danses, a més de passacarrers i altres actes podien desaparéixer. No es trobava ningú que es llançara o que aprenguera a tocar la xirimita. Però va aparéixer un músic jovenet de la Unió que tocava l’oboè que ràpidament va dependre i en molt poc de temps deixava tot el món bocabadat pel domini de l’instrument que tothom considerava com menor.

Joan i la seua dolçaina es van fer omnipresents: incansable, no sols no es va perdre cap acte dels que utilitzaven la dolçaina per a fer l’acompanyament musical, sinó que els va enriquir i perfeccionar tècnicament. I de l’admiració pel ”tocaor“ de la dolçaina van nàixer l’interés de xics i xiques per dependre a tocar l’instrument, i d’ací es va passar a les colles, a les escoles de dolçaina, a incorporar-la a composicions musicals. I Joan es converteix en director de grups de dolçaina, en professor, en referent...  En la memòria ens queda el repte que posava a les balladores i balladors de les danses de Bocairent, a les festes de Sant Agusti, per veure si eren capaços de ballar al seu so durant quasi quinze minuts.

Joan gràcies per la teua dedicació a la dignificació de la música nostra, des de l’IEVA el nostre agraïment i reconeixement

Descansen en pau.


La Vall d’Albaida, 10 de març de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada